històriesd’aula

El que ara mateix aneu a veure no és senzillament la representació d’una obra de teatre. És el producte final d’un treball de quasi set mesos de les nenes i els nens de 4tB...

Tot va començar a la classe de plàstica, quan el Pep Lluís va explicar el principi d’un conte, per després fer quadres amb els escenaris que sortien.

Però la història ens va interessar i volíem saber com seguia.

Perplexitat davant la manera com s’estructura i creix el coneixement:

Instal·lats en la diversitat de l’aula, sent-ne part i part conscient, no podem més que sostenir la mirada davant el caos que produeix qualsevol nova entrada. Les respostes arriben immediates, independents, perspectives personals, asociacions lliures: l’aparent unitat de la proposta es revela a l’instant com la riquesa de les quasi infinites imatges rellançades per un icosàedre, els vint rostres de l’aula.

Sostenir la mirada i callar. Per escoltar i sentir.

(La ciència natural afirma que el caos és una subtil forma de l’ordre; i de la creativitat. La Teogonia d’Hesiode narra com del Caos primigeni  sortí el Cosmos, la bellesa. El llibre de la Gènesi, diu que per damunt de la confusió i la tenebra de la terra i les aigües confuses planava l’Esperit. Discòrdia i Harmonia. I Logos, xifra, raó.)

I el silenci ens permet quedar en suspens, per encara no posar nom a allò que ens causa preplexitat.

Llavors ens salvem del malestar de la discòrdia perquè ens diem que la perspectiva és la clau per percebre l’ordre, i sobretot perquè en ells, en els infants, no n’hi ha de discòrdia, sinó que les mil espurnes que fan ballar l’aula a,mb una boja i improvisada coreografia expressen un ordre, el seu ordre.

Una cosa queda clara: Des d’un ordre linial, de lògica formal – “si p llavors q” -, per construir coneixement, sols queda “im-posar ordre”, disciplinar l’aula, respectar els torns de paraula, posar normes i seguir-les o executar les sancions previstes… llavors només Un Ordre és possible. Però, ¿és possible?

Eli, l’autora, s’ha inspirat en la classe de 4tB de l’escola sant climent. Es va inspirar quan va veure com treballaven a tota la classe. Uns tenen un caràcter diferent, es comporten diferent. Altres pensen d’altra manera…

El camí a partir d’aquí és un anar seguint incorporant ingredients, i mirar, i callar, i escoltar, i seleccionar per descobrir quin és el següent pas. Proposar amb delicades, astúcia, emició, picardia, il·lusió, disposats a tirar enrere sense por, o millor, estructurant el progrés dins una esfera i no dins una recta ni un paral·lelògram, perquè la fita no es dibuixa clara fins que un petit canvi acorda totes les veus:

Algú va proposar fer una obra de teatre…

Llavors ja es tractava de construir uns personatges, les fites per sostenir el fil d’una narració, els espais on tot això s’hauria de moure. I ho sentíem dintre nostre, com si es tractés de nosaltres…